VIURE A FONS| CICLE C – III DIUMENGE DE DURANT L’ANY

18 enero 2022

 Lc 1,1-4.4,14-21

Són molts els qui han emprès la tasca d’escriure una narració dels fets ocorreguts entre nosaltres, guiant-se per l’ensenyament que hem rebut d’aquells que des del principi en foren testimonis de vista i després ho transmeteren de paraula. Havent pogut informar-me minuciosament de tot des dels orígens, jo també, il·lustre Teòfil, he decidit escriure-t’ho en una narració seguida, perquè coneguis la solidesa de l’ensenyament que has rebut.

En aquell temps, Jesús se’n tornà a Galilea ple del poder de l’Esperit. La seva anomenada s’estengué per tota la regió. Ensenyava a les sinagogues d’ells i tothom el lloava. I se n’anà a Natzaret, on s’havia criat. El dissabte anà a la sinagoga, com tenia costum, i s’aixecà a llegir. Li donaren el volum del profeta Isaïes, el desplegà i trobà el passatge on hi ha escrit: «L’Esperit del Senyor reposa sobre meu, ja que ell m’ha ungit per portar la bona nova als desvalguts, m’ha enviat a proclamar als captius la llibertat, i als cecs el retorn de la llum, a deixar en llibertat els oprimits i a proclamar l’any de gràcia del Senyor.» Després plegà el volum, el donà a l’ajudant de la sinagoga i s’assegué. Tots els qui eren a la sinagoga tenien els ulls posats en Jesús. Ell començà dient-los: «Això que avui sentiu contar de mi és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura.»

No ens enganyem, Jesús no va ser “savi” de cop i volta. Durant 30 anys va pregar i meditar sobre Déu. La predicació de Joan Baptista i el recés que va fer després (els 40 dies al desert) el van “moure” a compartir amb els altres les seves meditacions. Jesús compren que cal que expliqui a tothom com creu que és Déu i com creu que ha de ser entesa la religió. Aquesta és la seva vocació.

Una vocació que queda perfectament descrita al passatge del profeta Isaïes, per això diu:

–Avui es compleix aquesta escriptura que acabeu d’escoltar.

Dintre de les activitats de cada dia, jo sóc capaç de meditar? De preguntar-me que vol Déu de mi?

O potser sóc un creient que viu com un ateu?

Aneu per tot el món …
Aquestes paraules estan dites per a mi.
Sóc continuador de la teva obra.
Sóc el teu company en la missió.
Gràcies, Jesús.
Em trobo emocionat per la teva confiança.

La collita és abundant i els bracers pocs.
Vull ser un d’ells.

Moltes persones estan caigudes i passem de llarg.
Vull ser el bon samarità.

Converteix-me primer a mi,
Per tal que jo pugui anunciar als altres la Bona Notícia.

Dóna’m AUDÀCIA.
En aquest món escèptic i autosuficient,
tinc vergonya i por

Dóna’m ESPERANÇA.
En aquesta societat recelosa i tancada,
jo també tinc poca confiança en les persones.

Dóna’m AMOR.
En aquesta terra insolidària i freda,

Dóna’m CONSTÀNCIA.
En aquest ambient còmode i superficial,
jo també em canso fàcilment.

Converteix-me primer a mi,
per que jo pugui anunciar als altres la Bona Nova.

Gràcies, Jesús.
Em trobo emocionat per la teva confiança

                                                           Loidi, P. (a)

El capellà va anunciar que el diumenge següent vindria a l’església el mateix Jesucrist en persona i, lògicament, la gent va acudir en massa a veure-ho. Tothom esperava que prediqués, però ell, quan va ser presentat, es va limitar a somriure i va dir: «Hola». Tots, i en especial el sacerdot, li van oferir la seva casa perquè passés aquella nit, però ell va refusar cortesament totes les invitacions i va dir que passaria la nit a l’església. I tots van pensar que era molt apropiat.

L’endemà, a primera hora, va sortir d’allà abans que obrissin les portes de l’església. I quan van arribar el sacerdot i el poble, van descobrir horroritzats que la seva església havia estat profanada: les parets estaven plenes de «pintades» amb la paraula «COMPTE!» No havia estat respectat un sol lloc de l’església: portes i finestres, columnes i trona, l’altar i fins a la bíblia que descansava sobre el faristol. A tot arreu, COMPTE!, Pintat amb lletres grans o amb lletres petites, amb llapis o amb ploma, i en tots els colors imaginables. A qualsevol lloc on es mirés, es podia veure la mateixa paraula: «ATENCIÓ, cura, Compte, COMPTE, compte, compte …!»

Ofensiu. Irritant. Desconcertant. Fascinant. Aterridor. De què se suposava que havia d’anar amb compte? No es deia. Tan sols es deia: «COMPTE!» El primer impuls de la gent va ser esborrar tot rastre d’aquella profanació, d’aquell sacrilegi. I si no ho van fer, va ser únicament per la possibilitat que allò hagués estat obra del mateix Jesús.

I aquella misteriosa paraula, «COMPTE!», Va començar, a partir de llavors, a produir efecte en els feligresos cada vegada que anaven a l’església. Van començar a anar amb compte amb les Escriptures, i van aconseguir servir-se d’elles sense caure en el fanatisme. Van començar a anar amb compte amb els sagraments, i van aconseguir santificar sense incórrer en la superstició. El sacerdot va començar a anar amb compte amb el seu poder sobre els fidels, i va aprendre a ajudar-los sense necessitat de controlar-los. I tothom va començar a anar amb compte amb aquesta forma de religió que converteix els incauts en santurrons. Van començar a anar amb compte amb la legislació eclesiàstica, i aprendre a observar la llei sense deixar de ser compassius amb els febles. Van començar a anar amb compte amb la pregària, i aquesta va deixar de ser un impediment per adquirir confiança en si mateixos. Van començar fins i tot a anar amb compte amb les seves idees sobre Déu, i aprendre a reconèixer la seva presència fora dels estrets límits de la seva església.

Actualment, la paraula en qüestió, que llavors va ser motiu d’escàndol, apareix inscrita a la part superior de l’entrada de l’església, i si passes per allà de nit, pots llegir en un enorme rètol de llums de neó multicolors.

                                                                                                                              Anthony de Mello. LA ORACION DE LA RANA 1. Ed. Sal Terrae. Santander 1988