VIURE A FONS – CICLE B – XI DIUMENGE DE DURANT L’ANY

7 juny 2021

MC 4,26-34

En aquell temps, Jesús deia a la gent: «Amb el regne de Déu passa com quan un home sembra el gra a la terra. De nit i de dia, mentre ell dorm o està llevat, la llavor germina i creix sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, produeix primer els brins, després les espigues i finalment el blat granat dintre les espigues. Llavors, quan el gra ja és a punt, se’n va a segar-lo, perquè ja ha arribat el temps de la sega.» Deia també: «A què podem comparar el regne de Déu? Quina paràbola li escauria? És com un gra de mostassa, la més petita de les llavors, però un cop sembrada, es posa a créixer i acaba més gran que totes les hortalisses, amb unes branques tan grosses que els ocells es poden ajocar a la seva ombra.» Jesús anunciava el regne de Déu amb moltes paràboles semblants, perquè la gent l’entengués segons les seves disposicions; no els deia res sense paràboles, però en privat ho explicava tot als deixebles.

Amb la persona de Jesús es posa de manifest com Déu actua en nosaltres i en el món. Jesús, com fa el sembrador, tira la llavor a la terra, escampa arreu la seva paraula i omple d’emoció la gent amb els seus signes: els gestos de bondat sobretot envers els pobres. I no es cansa de fer-ho: l’evangeli el presenta com un home actiu envoltat de gent, interessat per la seva vida, sempre interpel·lador.

Malgrat que costa de veure els canvis, d’entendre el creixement, de valorar les coses petites… ell és un home que ensenya a viure en l’esperança, a entendre que no tot depèn de les nostres forces, sinó que hi ha un creixement sense intervenció humana, però que cal esperar-lo amb paciència activa.

En la primera paràbola Jesús vol mostrar el contrast entre l’espera pacient, dia i nit, un dia i un altre, del pagès i el creixement inesperat i irresistible de la llavor. Un creixement que supera totes les expectatives. Mentre el sembrador dorm, la llavor, per la força que té en el seu interior, va creixen “ella sola”, sense que el pagès “sàpiga com”.

De què m’està parlant l’evangeli? D’eficàcia per l’esforç humà o bé de fecunditat gratuïta? Tal com passa amb la llavor sembrada, així és el creixement en tantes realitats humanes i mundanes. Hauríem de ser més perspicaços per adonar-nos de realitats que creixen desproporcionadament respecte al nostre esforç, que són molt fecundes, malgrat que ens semblen poc eficaces. Hi ha realitats que ens sembla que no evolucionen, que estan estancades, “enterrades” a terra, que ens fan venir ganes d’abandonar, de no insistir, de dedicar-nos a una cosa que sigui més productiva. Ens cansem d’esperar, ens cansem regar un pal sec, ens cansem de les petiteses…, volem números, resultats, quantitats que justifiquin el nostre treball.

Doncs bé, Jesús ens demana tenir una actitud contemplativa, no menystenir les coses petites, confiar en la força interior que Déu ha posat en nosaltres, en les persones, en les realitats humanes.

Deixem-nos sorprendre per la novetat que cada dia la vida ens ofereix!!!

Salm 91 en forma de Pregària

Gràcies Senyor perquè en la teva paraula tu m’assegures que qui habita al teu abric serà acollit en la teva ombra.

Avui et dic Senyor: «Tu ets el meu refugi, la meva fortalesa, el Déu en qui confio.»

Només tu pots alliberar-me de les trampes del caçador i de les mortíferes plagues, ja que em cobriràs amb les teves plomes i sota les teves ales trobaré refugi. La teva veritat serà el meu escut i el meu baluard! No em pot fer por el terror de la nit, ni la fletxa que voli de dia, ni la pudor que aguaita en les ombres ni la plaga que destrueix al migdia.

Podran caure mil a la meva esquerra, i deu mil a la meva dreta, però a mi no m’afectarà. No tindré més que obrir bé els ulls, per veure els incrèduls rebre el seu merescut.

T’he posat a tu Senyor com el meu refugi, a tu el meu Déu com la meva protecció, cap mal haurà de sobrevenir-me, cap calamitat arribarà a la meva llar. Perquè tu ordenaràs que els seus àngels em cuidin en tots els meus camins. Amb les seves pròpies mans m’aixecaran per no ensopegar amb les pedres. Esclafaré al lleó i al escurçó.

«Tu Senyor m’heu rescatat, perquè m’has unit a tu; Em protegiràs, perquè he reconegut el teu nom. T’invocaré Senyor, i em respondràs; Tu l’etern seràs amb mi en moments d’angoixa i m’has promès que em rescataràs i m’ompliràs d’honors. M’ompliràs amb molts anys de vida i em faràs gaudir de la meva salvació.»

Ho crec amb tot el cor: Amén.

Te he puesto a ti Señor como mi refugio, a ti mi Dios como mi protección, ningún mal habrá de sobrevenirme, ninguna calamidad llegará a mi hogar.
Porque tú ordenarás que sus ángeles me cuiden en todos mis caminos.
Con sus propias manos me levantarán para que no tropezar con piedra alguna.
Aplastaré al león y a la víbora; ¡hollaré fieras y serpientes!

«Tú Señor me librarás, porque me has unido a ti; Me protegerás, porque he reconocido tu nombre.
Te invocaré Señor, y me responderás; Tú el eterno estarás conmigo en momentos de angustia y me has prometido que me librarás y me llenarás de honores.
Me colmarás con muchos años de vida y me hará gozar de mi salvación.»

Lo creo con todo mi corazón: Amén.

Com el gra de mostassa

Un bon dia un jove es presenta al despatx per apuntar-se a un curs. Faig l’acollida. Durant 20 minuts escolto la seva vida: misèries i alegries, dificultats i avenços. Material suficient per fer un llibre. L’informo. Se’n va, tot dient que s’ho pensarà.

Uns dies més tard em truca. La seva veu tremola una mica quan accepta la plaça. En la segona acollida percebo la seva il·lusió. Jo estic contenta, però no em manifesto (per què no manifesto la meva alegria?)

I comença el curs. Un jove més procedent… del fracàs?, d’un procés migratori?, del carrer?, de la solitud de casa seva?; de tot plegat! Un jove més amb nosaltres. I somric. I el meu cor comença altra vegada a treballar per aquell jove. Sí, si, amb el cor i amb el cap posant al seu abast: els recursos, l’equip, els companys, el temari, les eines… Però noto que ha començat també en mi una nova aventura: ser i estar al costat d’aquest jove.

I així van passant hores, dies, setmanes compartides. I el jove es va obrint. Les distàncies s’escurcen. He de mantenir la distància a què el càrrec m’obliga o en un moment distès, en una ocasió puntual… puc ser jo? El cor em diu que hauria de mostrar-me més com sóc jo.

En el compartir frec a frec, és com m’adono del gra de mostassa que aquest jove ha sembrat dins meu. Sí, és ell qui ha sembrat! Per què hem de ser sempre nosaltres els sembradors? Aquest jove –com tants d’altres- ha encès una espurna dins meu, que em motiva per treballar amb una millor qualitat, amb més cura i amb més amor. Ja no vull renunciar a sentir el que cada jove m’aporta; no vull renunciar a deixar-me afectar per aquest nou alè que tants joves dipositen en mi….. Alè que significa vida, renovació, treball, millora…

Gràcies, jove… i gràcies per ensenyar-me a fixar-me en el dia a dia… i en tot allò que tants joves han dipositat dins meu.

Laura Font, educadora de la PES de Mataró

http://www.webdepastoral.salesians.info