VIURE A FONS | CICLE A – XXIV DIUMENGE DE DURANT L’ANY

11 septiembre 2023
Mt 18,21-35

En aquell temps, Pere preguntà a Jesús: «Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà el mal que m’haurà fet? Set vegades?» Jesús li respon: «No et dic set vegades, sinó setanta vegades set. Per això passa amb el Regne del cel com amb un rei que va voler demanar comptes als qui ocupen els llocs de govern. Tot just començava, ja li van presentar un dels seus ministres, que li devia deu mil milions. Com que no tenia res per pagar, el rei va manar que venguessin tots els seus béns, i a ell mateix, amb la seva dona i els seus fills, els venguessin com a esclaus, per poder pagar el deute. Però ell se li llançà als peus i li deia: «Tingueu paciència i us ho pagaré tot.» Llavors el rei, se’n compadí, el deixà lliure i li perdonà el deute. Quan sortia, trobà un dels seus col·legues que li devia uns quants diners, l’agafà i l’escanyava dient-li: «Paga’m tot el que em deus.» L’altre se li llançà als peus i el suplicava: «Tingues paciència i ja t’ho pagaré.» Ell no en va fer cas, i el va tancar a la presó fins que li pagués el deute. Els altres col·legues, en veure-ho, se n’entristiren molt i anaren a informar el rei de tot el que havia passat. El rei el cridà i li digué: «Que n’ets, de mal home! Quan tu em vas suplicar, et vaig perdonar tot aquell deute. No t’havies de compadir del teu col·lega, com jo m’havia compadit de tu?» Llavors el rei el posà en mans dels botxins, perquè el torturessin fins que pagués tot el deute. Això farà amb vosaltres el meu pare celestial si cadascú no perdona de tot cor el seu germà.

Igual que Pere, segurament ens cansem d’aguantar, de perdonar, d’oblidar… Potser alguna vegada hem expressat: “Tot té un límit!”

La xifra “set”, que fa servir Pere, era simbòlica. Per a un jueu d’aquell temps, era una xifra sagrada, que simbolitza la perfecció. Però Jesús trenca aquesta perfecció, i la porta al seu màxim: el perdó, l’amor… ha de ser absolutament il·limitat.

Jesús, una vegada més, ens fa comprendre que el cor humà mai no deixarà de crear motius per perdonar i ser perdonat, i que, només si el nostre cor se sap perdonat, té la capacitat de suportar l’ofensa, ja que el perdó es fa realitat mitjançant una decisió que s’envia des del cor.

El perdó és una categoria fonamental i radical en l’Evangeli i és proposat per Jesús, per a la comunitat, com un element constitutiu de la qualitat en les relacions. Quan es perdona es corren riscos. Perdonant el passat dolorós es construeix un futur esperançador. Es tracta d’una actitud positiva, optimista. El mal no té l’última paraula, la persona pot canviar.

Ens podem plantejar avui aquests interrogants que poden complementar el de Pere:

¿Quantes vegades he de perdonar? ¿Què he de perdonar? ¿Quantes vegades em perdonen? ¿Què em perdonen? ¿Qui em perdona? ¿No he d’actuar com Déu i perdonar de cor el meu germà?

Déu Pare: Tu ens regales el perdó.
No ens demanes que el negociem amb Tu,
no ens demanes sanejar un deute impagable.
Ens perdones de tot cor,
ens ofereixes una vida nova, sense haver de pagar interessos.
Perdones sempre.
Setanta vegades set surts al camí
per abraçar-nos en el nostre retorn,
sense apagar el somriure ni negar-nos la paraula.
Però a nosaltres ens costa aprendre la teva lliçó.
Per això avui et demanem, Pare,
que ens ajudis a créixer en la nostra capacitat de perdó:
que aprenguem a perdonar de tot cor,
igual que ho fas Tu.
T’ho demanem per Jesús, el teu Fill,
mestre del perdó sense condicions.
Amén.
El dia que va decidir marxar de casa, ni tan sols va dir adéu als seus. Va deixar enrere la família i tots els records que formaven part de la seva vida. Volia ser lliure. Un any després va veure que havia perdut el temps, la salut i els diners. Anava caminant perdut pels carrers solitaris d’una gran ciutat, i no deixava de pensar en els seus. A vegades li venia la idea de tornar a casa, però la descartava: no sabia si seria ben rebut, després de tant de temps d’haver marxat. Però un dia va decidir-se a escriure una carta als de casa seva. En ella els demanava perdó i els deia que es moria de ganes per tornar a casa, però que no s’atrevia a demanar-ho, perquè no sabria com el rebrien. Al final de la carta els deia que si ells (els seus pares i germans) estaven disposats a acollir-lo, que posessin un mocador blanc penjat de l’arbre que hi havia al costat de la casa, tocant a la via del tren. Si ell veia el mocador, baixaria a l’estació i tornaria a casa. Però si el mocador no hi fos, acceptaria la decisió de la família i continuaria el seu viatge.
Durant el viatge amb tren a la seva ciutat, va estar tota l’estona pensant en l’arbre. Unes vegades se l’imaginava amb un petit mocador blanc penjat; i altres vegades també l’imaginava amb les branques buides, sense cap senyal de la seva família.
Quan el tren va passar veloç al costat de casa seva, va mirar el vell arbre… i no va poder reprimir un gest d’alegria: no hi havia només un mocador blanc lligat a una branca; tot l’arbre estava ple de mocadors, grans, petits, blancs, de colors… Com si hagués florit el perdó, un perdó total, que oblida tot, i que dóna l’oportunitat de tornar a començar…

Sabrem nosaltres donar una altra oportunitat a aquells que creiem que no han obrat bé amb nosaltres?

També et pot interessar …