¿Què vol dir per a mi ser pobre segons l’Evangeli? ¿Estic aferrat a les meves moltes o poques possessions? ¿Em sento infeliç quan algú o les circumstàncies diverses de la vida em desposseeixen dels meus privilegis, de les meves  prerrogatives? ¿Poso la meva confiança en Déu?¿O més aviat em refio de les meves seguretats? ¿Com visc la solidaritat amb els pobres? ¿Em sento responsable de les injustícies i desigualtats? ¿Visc amb sobrietat en relació a les coses?

¿Com integro el sofriment en la meva vida? ¿Com un mal inevitable? ¿Com un camí d’accés al més íntim de mi mateix i, per tant, també com un camí d’accés a la realitat de Déu? ¿A la llum del sofriment present en la meva vida, quin és el meu concepte de felicitat? ¿Sóc feliç segons les benaurances?

¿Com em valoro a mi mateix? ¿Tinc tendència a infravalorar-me? ¿o a sobrevalorar-me? ¿Sóc capaç de contrastar la meva veritat, allò que sóc, a la llum de la veritat de l’Evangeli? ¿Em deixo il·luminar per la llum de la Veritat, que és Déu?¿Hi ha lloc per als altres?

¿Com responc en la meva vida al projecte de Déu sobre el món i sobre mi mateix?¿M’ho crec que l’amor aprofundeix la justícia, i fins la depassa, que la justícia de Déu consisteix a estimar? I des d’aquesta perspectiva ¿sóc just amb mi mateix i amb els altres?

¿Què se n’ha fet de la tendresa en la meva vida? ¿De la capacitat d’admirar-me, d’alegrar-me, i, per tant, també de compartir el sofriment de l’altre, de compadir, de «compatir»? ¿Tinc el coratge de deixar el meu cor indefens, exposat, vulnerable a l’estimació dels altres?¿Sóc conscient de tot el que m’exigeix aquesta compassió: l’alegria, la pau, la reconciliació amb mi i amb els altres, la capacitat i el compromís d’estimar els altres…?

¿Què faig amb els meus sentiments, sovint tan contradictoris? ¿M’adono dels motius reals que m’impulsen a fer o a dir? ¿Estimo, com Déu l’estima, la veritat al fons del cor? ¿I la meva mirada, és neta? ¿és interessada? ¿és possessiva? ¿Com em sento mirat per Déu? ¿I pels altres?

¿Estic en pau amb mi mateix? ¿o visc en la crispació constant? ¿Què entenc per pau segons l’Evangeli? ¿Inacció? ¿Indiferència? ¿Conformisme? ¿Procuro en les meves relacions amb els altres fomentar la veritable pau de Jesús? ¿Quan acullo Jesús en la meva vida, em deixo inundar per la seva pau?

¿Com reacciono davant el fet que avui els cristians, l’Església, ja no som significatius? ¿M’ho crec que la veritable felicitat de l’Evangeli rau precisament en aquesta insignificança? ¿Fonamento la meva felicitat en el prestigi, en la imatge, en la consideració dels altres envers mi?

Benaurances de la Solidaritat

Marcelo A. Murúa

Feliços els que segueixen el Senyor

Pel camí del bon Samarità.

Els que s’atreveixen a caminar després dels seus passos

a superar les dificultats del camí.

a vèncer els cansaments de la marxa.

Els que en caminar van traçant sengles noves

perquè altres segueixin, entusiasmats,

i continuïn l’obra del Senyor.

Els que, atents i apressats,

canvien la seva ruta per sortir a la trobada

del Senyor viu en qui pateix,

tan present en aquests temps,

tan pròxim per a alguns,

per a altres tan llunyà.

Feliços els que donen la vida pels altres.

Els que treballen intensament

per la justícia anhelada.

Els que construeixen el Regne

des de llocs remots.

Els que, anònims i sense primeres planes,

lliuren la seva vida perquè altres visquin més i millor.

Els que amb el seu diari sacrifici

obren empremtes d’humanitat nova

en un món marcat per l’egoisme neoliberal

del «déu-mercat».

Feliços TOTS els que treballen pels pobres.

Des dels pobres.

Al costat dels pobres.

Amb cor de pobre.

Contemplant diàriament

la germana mort, primerenca,

injusta, dolorosa,

als rostres dels nens oblidats,

sense salut, ni educació, ni jocs.

Feliços els que viuen solidaris

deixant l’asfalt net i lluent

per caminar les sendes pedregoses, polsegoses

dels qui no compten

en els nombres o estadístiques dels ministeris de torn.

Feliços els que estimen el germà concret.

Els que no se’n van en paraules

sinó que mostren el seu amor vertader

en obres de vida, de companyia i de lliurament sincer.

Feliços els qui ensenyen,

els que intenten que tots aprenguin

sense distincions de color, pell o diners.

Feliços els qui comparteixen els seus béns

per viure com a germans

i demostrar-ho en la pràctica.

Els que no guarden amb egoisme

sinó que brinden i comparteixen.

Feliços els que caminen plegats,

a la recerca comunitària

del Regne de Vida Nova

i Fraternitat Realitzada.

Els que s’ajuden en els moments bons i dolents,

els que aprenen que mes poden dos junts que un només.

Feliços TOTS els que pensen primer

en el germà i que troben la seva alegria

i el goig i el sentit de la vida

en treballar pels altres

i pel Regne

i pel Senyor viu enmig nostre:

Oblidat,

marginat,

sol i abandonat

en els rostres de joves

d’indígenes, d’ancians

de dones soles

de desocupats

i de tants altres

FELIÇOS , SENYORS,

– i alço la veu perquè ho escoltin tots –

ELS QUE VIUEN

EL MANAMENT PRIMER

QUE ÉS L’AMOR A DÉU EN EL GERMÀ.

I en aquests temps marcats

per tant d’egoisme i indiferència,

Feliços els que troben

que aquest amor avui es revela en un camí:

ser solidari,

SER SOLIDARI

“Temps de miracles”

por José María Rodríguez Olaizola sj.

No sé si crec en un déu massa miraculós. Potser sóc massa conformista, o la meva fe es massa racional.

Potser em falta ambició creient. Però els miracles, per mi, són tot i res. M’explico. En temps de Jesús anomenaven miracles a coses extraordinàries (que abans no tenien explicació, i moltes d’elles potser avui sí en tenen).

És veritat, hi ha coses sorprenents en la vida. Però entenc que a molta gent li molesti pensar en els miracles com a intervencions arbitràries d’un Déu que, quan vol, canvia les dinàmiques de la seva creació perquè sí. O entenc que hi hagi gent inquieta, que davant aquest Déu només deixa l’opció de “no obrir boca i acollir el misteri”, perquè els seus designis són tan inescrutables, prefereixi prescindir de quelcom diví.
Entenc que hi hagi gent per a qui l’afirmació de que algunes coses absurdes passen és que «així ho ha volgut Déu” el deixi indignat amb aquell Déu… Per això em costa acceptar aquesta actuació intempestiva de Déu. De vegades, quan nosaltres insistim en els miracles (per exemple, per a provar la santedat, com si li exigíssim a Déu una garantia), em ve al cap la desesperació de Jesús contra aquells que demanaven signes per a posar a prova a Déu…

I és que, d’alguna manera, els miracles són coses molt més quotidianes i al mateix temps admirables.

El miracle ets tu quan estimes a una altra persona sense exigir-li res. Soms nosaltres, quan perdonem, molt més enllà de la lògica o d’una justícia comptable. El miracle sóc jo, i tu, que, tot i amb els nostres defectes, podem proclamar un Déu bo, podem crear camins per a ser recorreguts per homes cansats.

El miracle ets tu, i sóc jo, quan, tot i en les circumstàncies més adverses som capaces de somriure com una llavor d’esperança. Eta tu, i sóc jo, quan acariciem la vida. Avui és miracle compartir sense càlcul (que els cistells ja estan plens de pans i peixos, però a molts no els hi arriba). És miracle la nostra capacitat d’abstreure, admirar, pensar, avançar i estimar. És miracle la nostra imaginació que ens permeti descobrir nous horitzons.

Ho és, per tant, la capacitat d’entregar-se sense condicions, sense marxa enrere, sense garreperies, als altres. És miracle, finalment, dir en veu alta les benaurances, i sentir que aquesta veritat et crema i t’apassiona. I quan miro al voltant, i percebo aquests miracles, és quan intueixo, agraït, a Déu.