«Pobres joves si, a més de tot el que toca viure en aquests moments, els matem, anul·lem o mutilem els seus somnis, els seus desitjos de fer una cosa gran i bell amb les seues vides.

A tots vostés, amics i amigues del carisma de Don Bosco a tot el món, els faig arribar una salutació que té una bella connotació de proximitat, d’esperit de família, de part del mateix Sant Pare Papa Francesc a tota la família salesiana, i en aquest cas concret dirigint-se a nosaltres, salesians de Don Bosco, en el temps en el qual estàvem celebrant el nostre Capítol General.

El Sant Pare, aquest home de Déu senzill i que és el “líder” de major credibilitat en el món, aquest home de Déu que resava només el 27 de març en una vesprada, quasi nit, plujosa en una plaça de Sant Pere totalment buida, aquest home de Déu que resava per la humanitat, potser mai tan prometeica com en el present segle i, al mateix temps, mai tan fràgil en ser colpejada per un virus que ha paralitzat el planteja terra, aquest home de Déu que en aqueixa oració mai va estar tan sols però al mateix temps mai va estar tan acompanyat, tres setmanes abans va voler fer-se present en el nostre Capítol General a través d’un missatge que no té res de protocol·lari i tot de familiar, de propositiu i d’interpel·lant desafiament per als fills de don Bosco.

Entre les moltes coses significatives que ens diu, el Papa Francesc acaba dient-nos el següent: “Vull oferir-los aquestes paraules com la “bona nit” en tota casa salesiana en finalitzar la jornada, convidant-los a somiar i a somiar en gran. Sàpien que la resta se’ls donarà per afegiment. Somien cases obertes, fecundes i evangelitzadores capaces de permetre-li al Senyor mostrar a tants joves el seu amor incondicional i els permeta a vostés gaudir de la bellesa a la qual van ser anomenats. Somien… i no sols per vostés i pel bé de la Congregació sinó per tots aqueixos joves privats de la força, la llum i el consol de l’amistat amb Jesucrist, privats d’una comunitat de fe que els continga, d’un horitzó de sentit i de vida, Somien… i facen somiar!”

Que bell desafiament per a tantes persones que formem part d’aquesta família de don Bosco i tants uns altres que senten una gran simpatia per aquest sant que va viure per als joves, per als seus xics i xiques (en el cas de les xiquetes, per mitjà de les Filles de María Auxiliadora, que també don Bosco va somiar i va fundar amb María Dominica Mazzarello), com a monument vivint a María Auxiliadora.

No estic silenciant ni ignorant el dolor de la humanitat en aquesta greu crisi que viu el món; crisi sanitària a causa de la greu pandèmia que s’ha cobrat ja en el moment en què escric aquestes línies quasi 377.000 vides. No ignore una altra més greu crisi que és la de la falta de salari i aliments per a desenes de milions en el món, amb més de 100.000 milions de persones que en dos mesos han perdut el seu treball, en uns casos amb alguna ajuda assistencial dels estats, però en la majoria dels casos sense tindre alternativa. No oblide tant de dolor en les famílies i en els xiquets, xiquetes i joves, especialment els més pobres, que per cert, sempre són els més afectats per qualsevol cosa que colpeja les nostres societats, encara que aparentment no tinga res a veure directament amb ells.

Però justament perquè no ignore aquesta realitat, perquè no mire cap a un altre costat és pel que crec que és quasi d’emergència fer realitat aquestes paraules del Papa Francesc, és a dir, acollir com a mirada i acció l’ajudar els joves a somiar, i somiar en gran, perquè es pot ser realista i somiar en gran. Pobres joves si a més de tot el que toca viure en aquests moments, els matem o anul·lem o mutilem els seus somnis, els seus desitjos de fer una cosa gran i bell amb les seues vides. Què els pot quedar si no troben un fort sentit per a viure les seues vides, un sentit que els done motivació i energia cada matí.

Em preguntava si nosaltres adults ens recordem dels propis somnis Vostés els recorden? Vull pensar que sí i que d’alguna manera s’estan fent realitat.

Doncs bé, continuem pensant, en un segle on punts diuen que les utopies han caigut, que és possible oferir horitzons, ideals i somnis; continuem pensant i desitjant que passada aquesta pandèmia el nostre món, les nostres societats, no tornen i no tornem totalment a repetir el que vivíem i féiem, com volent guanyar desmesuradament el temps perdut. Crec que hi ha realitats que podríem repensar, com per exemple prendre’ns molt de debò que la nostra casa comuna que és el planeta terra puga sentir-se millor i respirar més profundament, ja que el que li donem ens el retorna, ja siga com a vida, ja siga com a malestar. Vull somiar i desitjar que no renunciem a fer passos en favor d’unes realitats socials sempre més justes. Vull somiar i desitjar que el racisme d’algunes parts del món (molt més present del que es cree), puga anar desapareixent.

Vull somiar i desitjar que confiarem i creurem més en els joves i les generacions que ens seguiran.

Per això faig meues les paraules del Papa Francesc, somiant i fent somiar a aquells amb els qui em trobe.

Que el Bon Déu els beneïsca.