(B) PASSES PER A LA MEDITACIÓ

1. LLEGEIX…

Què diu el text?

Atén a tots els detalls possibles. Imagina l’escena. Destaca tots els elements que et criden l’atenció o que et són molt significatius. Gaudeix de la lectura atenta. Pren nota de tot el que adverteixis. Per comprendre el text et poden servir els comentaris que t’oferim a continuació.

Text (Jn 4, 5-42)

En aquell temps, Jesús arribà a una població samaritana que s’anomena Sicar, prop dels terrenys que Jacob havia donat al seu fill Josep. Allà hi ha el pou de Jacob. Era cap al migdia quan Jesús, cansat de caminar, s’estava assegut bonament a la vora del pou. Els deixebles havien anat al poble a comprar provisions. Arribà una dona samaritana, que venia a treure aigua. Jesús li diu: «Dóna’m aigua.» Li diu la samaritana: «Com? Vós, un jueu, em demaneu aigua a mi, que sóc una dona samaritana?» Cal saber que els jueus no es fan amb els samaritans. Jesús li respongué: «Si sabessis què vol donar-te Déu i qui és el qui et demana que li donis aigua, ets tu qui li hauries demanat aigua viva, i ell te l’hauria donada.» Ella li diu: «Senyor, aquest pou és fondo i no teniu res per treure aigua. D’on la traieu, l’aigua viva? Jacob, el nostre pare, ens va donar aquest pou i en bevia tant ell, com els seus fills, com el seu bestiar. Sou més gran vós que no pas ell?» Jesús li respongué: «Els qui beuen aigua d’aquesta tornen a tenir set, però el qui begui de la que jo li donaré, mai més no tindrà set; l’aigua que jo li donaré es convertirà en una font que brollarà sempre dintre d’ell per donar-li vida eterna.» Li diu la dona: «Senyor, doneu-me aigua d’aquesta: que no tingui mai més set ni hagi de tornar mai més aquí a treure aigua del pou.» [Ell li diu: «Vés a cridar el teu marit i torna.» La dona li contesta: «No en tinc, de marit.» Li diu Jesús: «Tens raó: n’has tingut cinc, i l’home que ara tens no és el teu marit. Això que has dit: “No en tinc, de marit”, és veritat.» Ella li diu:] «Senyor, veig que sou un profeta. Els nostres pares adoraren Déu en aquesta muntanya, però vosaltres, els jueus, dieu que el lloc on cal adorar-lo és Jerusalem.» Jesús li respongué: «Creu-me, dona; s’acosta l’hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem. Vosaltres no sabeu qui adoreu; nosaltres sí que ho sabem, perquè la salvació ve dels jueus. Però s’acosta l’hora, més ben dit, és ara mateix, que els bons adoradors adoraran el Pare en esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare. Déu és esperit. Per això els qui l’adoren han de fer-ho en esperit i en veritat.» Li diu la dona: «Sé que ha de venir el Messies, és a dir, l’Ungit. Quan ell vingui, ens ho explicarà tot.» Ell li respon: «El Messies sóc jo, que parlo amb tu.» [Llavors mateix arribaren els deixebles. S’estranyaren que parlés amb una dona, però cap d’ells no gosà preguntar-li què volia o de què parlava amb ella. La dona deixà estar la gerra i se n’anà al poble a dir a la gent: «Veniu a veure un home que m’ha dit tot el que he fet. No serà el Messies?» La gent sortí del poble i anà a trobar-lo. Mentrestant els deixebles li deien invitant-lo: «Mengeu, rabí.» Però ell els contestà: «Jo, per menjar, tinc un altre aliment que vosaltres no sabeu.» Els deixebles es preguntaven entre ells: «És que algú li ha portat menjar?» Jesús els diu: «El meu aliment és fer la voluntat del qui m’ha enviat i acomplir la seva obra. Vosaltres dieu: “Quatre mesos més i ja serem a la sega.” Doncs jo us dic: Alceu els ulls i mireu els camps: ja són rossos, a punt de segar. El segador ja rep la part que li toca i recull el gra per a la vida eterna, perquè s’alegrin plegats el sembrador i el segador. En aquest cas té raó la dita «un és el qui sembra i un altre el qui sega». Jo us he enviat a segar on vosaltres no havíeu treballat. Són altres, que van treballar-hi; vosaltres sou sobrevinguts, en el treball que ells havien fet.»] Molts samaritans d’aquell poble van creure en ell [per la paraula de la dona que assegurava: «M’ha dit tot el que he fet.»] Per això, quan els samaritans anaren a trobar-lo, li pregaven que es quedés amb ells. I s’hi va quedar dos dies. Després de sentir-lo parlar a ell mateix, encara molts més van creure, i deien a la dona: «Ara ja no creiem només pel que tu deies; nosaltres mateixos l’hem sentit, i sabem que aquest és de debò el Salvador del món.»

Comentaris:

El diàleg de Jesús amb la samaritana pertany encara a la primera secció; forma una unitat amb els dos capítols anteriors; completa i interpreta el que s’ha dit en ells: el primer signe (Canà de Galilea) es veu evocat i interpretat aquí en parlar Jesús de l’aigua viva de la qual sorgeix la vida eterna (Jn 3, 10.14).

Una aigua de major qualitat que la del pou de Jacob. El simbolisme és clar: Jesús, el Nou Testament, és superior a l’Antic, representat per Jacob. L’acció simbòlica realitzada per Jesús en el temple és recordada i aprofundida aquí des de l’adoració en esperit i en veritat. Tant el culte del Garizim com el de Jerusalem no tenen ja sentit. El punt de partida per a la recta interpretació de l’escena el constitueix l’estranyesa de la samaritana amb la seva motivació doble: el diàleg entre un home i una dona, ja que els rabins consideraven indecorós parlar en públic amb les dones; i que aquest tingués lloc entre jueus i samaritans, entre els quals hi havia antigues picabaralles. Davant d’aquestes dues causes d’estranyesa crida consoladorament l’atenció la llibertat de Jesús enfront de les categories racials i cultuals dels seus contemporanis.

L’escena es troba construïda sobre els dos principis teològics següents: el judaisme, amb la natural inclusió de l’Antic Testament, troba la seva plenitud i complement en Jesús; l’aigua utilitzada per a les purificacions (Jn 2, 6; 3,5) adquireix un nou sentit en Jesús, que és qui únicament pot donar l’aigua viva, la salut, l’Esperit (Jn 7,37-39). Aquests principis teològics s’exposen mitjançant una doble contraposició: l’aigua treta laboriosament d’un pou i la regalada per Jesús, i la superioritat de Jesús i del temps que ell inicia sobre Jacob i el que ell vol dir. Tenint com a punt de referència aquests dos principis teològics, l’evangelista revela el misteri de la revelació de Déu d’una manera progressiva, col·locant fites importants al llarg del diàleg-monòleg: suscita l’interès inquietant a la samaritana, i als seus lectors, sobre qui és Jesús (Jn 4, 10).

El coneixement sobrehumà de Jesús el descobreix com a profeta (Jn 4, 19). Davant les esperances messiàniques manifestades per la samaritana, Jesús s’autopresenta (Jn 4, 25s). Al final té lloc la confessió de la fe cristiana que fan els samaritans. Ja no creiem en ell pel que tu ens vas dir, sinó perquè nosaltres mateixos l’hem sentit i estem convençuts que ell és realment el salvador del món (Jn 4, 42). Jesús parla del do de Déu (Jn 4, 10). En aquest versicle, el do de Déu s’identifica amb l’aigua viva. I l’aigua viva significa la salut, la vida eterna. És la gran revelació feta per Déu en Crist i que té molt poc a veure amb la satisfacció de les necessitats naturals. El simbolisme de l’aigua viva s’utilitza també en aquest evangeli per referir-se al Esperit Sant. L’aigua viva és símbol de l’Esperit. La cèlebre afirmació de Jesús: del més profund de tot aquell qui creu en mi brollaran rius d’aigua viva (Jn 7, 38) és interpretada per l’evangelista dient que deia això referint-se a l’Esperit (Jn 7, 39). En tot cas, això en res no contradiu el que s’afirma en aquest passatge: el do de Déu és Déu mateix donat en Crist; el do de Déu és la salut, la vida eterna; el do de Déu és l’Esperit Sant. La intercanviabilitat d’aquestes expressions no vol dir contradicció sinó complementarietat i enriquiment.

La samaritana, com passa freqüentment en l’evangeli de Joan, a més de la seva personalitat singular, és una dona representativa: simbolitza i personifica la regió de Samaria on s’havia donat culte a cinc déus (2 Re 17, 24ss), representats en els cinc marits que havia tingut aquella dona. I el culte que donaven a Jahvè en l’actualitat era il·legítim, per no ajustar-se al principi d’un únic santuari. La samaritana simbolitza la regió de Samaria i també tots els cercadors de Déu a través dels múltiples errors i equivocacions de la vida. Per a l’evangelista és, al mateix temps, una bona oportunitat per destacar el coneixement sobrehumà de Jesús. El problema del culte (Jn 4, 20-26) era un dels que més preocupaven en l’època. Encara que el temple sobre el Garizim havia estat destruït en l’any 128 a. C. pel gran sacerdot Joan Hircà I, el culte s’hi continuava celebrant. A més, la comunitat samaritana posseïa, i posseeix, un exemplar antiquíssim de la Torà. Tenia, doncs, bones raons per competir amb Jerusalem. La resposta de Jesús és eloqüent: una vegada que ha fet la seva aparició el temps darrer, aquestes qüestions no tenen interès, ja que la salvació s’ha fet present en ell. Ha arribat l’hora (Jn 4, 23). Un seriós problema de llenguatge: si ha arribat l’hora, com és aquesta?

Per presentar l’última intervenció de Déu en la història, els sinòptics, i també Pau, seguint la mentalitat de l’època, van recórrer al llenguatge apocalíptic: el Fill de l’home venint sobre els núvols del cel, àngels amb trompetes, l’últim dia del nostre món, un examen amb l’avaluació final… Joan introdueix canvis importants en aquesta qüestió. Prescindeix del llenguatge apocalíptic i actualitza tot l’esdeveniment. L’específic de Joan s’expressa així. Ha arribat l’hora; el que creu en ell no serà condemnat (Jn 3, 18); el judici es realitza ara en l’actitud de fe-infidelitat davant el Fill de l’home; el que accepta el que jo dic i creu en el que m’ha enviat, té la vida eterna, no patirà un judici de condemnació, sinó que ha passat de la mort a la vida (Jn 5, 24). «Aquell dia» comença ja amb la resurrecció de Jesús (Jn 14,20; 16,23.26); el mateix que el «goig complert» (Jn 15,11; 16,20.23s); la «victòria» (Jn 16,33) i la «pau» (Jn 14, 27; 16,33).

2. MEDITA…

Què em diu Déu a través del text?  Atén al teu interior. A les mocions (moviments) i emocions que sents. Algun aspecte et sembla dirigit per Déu a la teva persona, a la teva situació, a alguna de les teves dimensions?

Suggeriments:

El «desert quaresmal» és el país de la set…, allà l’aigua només se li pot demanar a Déu. L’actitud més natural ens la descriu el salm 143, 6: «Tinc set de tu com terra resseca, sense un gota d’aigua». El jueu al desert murmura: «Està o no està el Senyor enmig nostre?»

• Distingeixes dins teu entre necessitats i desitjos?
• Per satisfer les teves necessitats i desitjos, a què fonts acudeixes?

3. COMTEMPLA I PREGA…

Què li dius a Déu gràcies a aquest text? Què et mou a dir-li? Peticions, lloança, acció de gràcies, perdó, ajuda, entusiasme, compromís? Parla amb Déu…

Suggeriments:

• Dóna’m Jesús, d’aquesta aigua viva que esborra la set de l’ànima i la reviu. Fes-me font d’aigua per als meus germans.

4. ACTUA…

A què et compromet el text? Què ha mogut la pregària en el teu interior? Quin ensenyament hi trobes? Com fer efectiu aquest ensenyament?

5. COMPARTEIX…

Si la Lectio es fa en grup, podeu compartir amb senzillesa allò que cadascú ha descobert, per tal d’enriquir el grup.

6. DÓNA GRÀCIES…

Pots acabar aquest moment amb una pregària: expressa a Déu quelcom viscut, dóna-li gràcies per allò que t’ha manifestat, i demana a l’Esperit que et faci passar de la Paraula a la vida.

Explica senzillament a Déu el que has viscut en aquesta estona de pregària.

Dóna-li gràcies pel que t’ha fet conèixer sobre Jesucrist.

Demana a l’Esperit que et faci passar de l’Escriptura a la vida.

Font (comentari i suggeriments): http://www.siervas-seglares.org