O potser seria millor dir que no podem “despistar-los”, és a dir, allunyar-los massa de la pista central. M’explico amb dos exemples.
Primer exemple. En la dinàmica d’un taller de pregària passo a un grup d’animadors uns textos agafats de pàgines d’internet. Són pàgines, totes elles, de recursos pastorals, i els textos, copiats tal qual de la pestanya que diu “pregàries”. Han d’anar llegint i expressar quines d’aquelles “pregàries” els agraden més, o amb quines s’identifiquen més i per què. Van repassant-les, comentant. De les vegades que ho he fet, en molt poques algú s’ha adonat que hi ha trampa, perquè efectivament, entre aquells textos no hi ha cap pregària pròpiament dita.
Són reflexions, textos molt bonics -alguns molt coneguts-, però cap d’ells no conté referències a un TU al qual ens dirigim. I estan classificats en un apartat de “pregàries”! ¿Quants adults i joves hauran utilitzat textos d’aquells per fer una estona de pregària amb infants, adolescents i joves?
Segon exemple. Aplec de joves cristians. Al matí, pregària inicial. Balls, coreografies, gestos, cançons d’actualitat amb lletres suggeridores… Tot realment molt bonic, amb una estètica força treballada i acurada. Què ha passat, però? Que en cap moment no s’ha pregat. Igual que en l’exemple anterior, no hi ha hagut cap referència a l’ALTRE a qui ens dirigim, ni tan sols un text de la Paraula, que podria haver estat una forma de “complir amb l’expedient”.
No són aquestes possibles formes de “despistar”? I no estic dient -Déu me’n guard!- que el que he explicat sigui general. Simplement vull dir que fàcilment podem caure en alguns paranys, sobretot en el de deixar de banda el que en la pregària hauria de ser fonamental i posar més èmfasi en l’estètica formal, amb la legítima bona intenció de fer una pregària “atractiva”.
Creativitat? Sí, tot i que…
En el nostre context salesià es parla molt de la creativitat ¾una pregària “juvenil i creativa”, diem¾. Endavant amb la creativitat, sempre i quan no ens aparti del que és essencial. I no ho dic per si passa, sinó perquè això, a vegades passa. A mi personalment, no m’importa una pregària que mantingui sempre un esquema semblant, que no tingui excessives variacions, de manera que ajudi els joves a crear un hàbit de pregària, a entendre i a experimentar el que és fonamental.
Pensem, per exemple, en la pregària de Taizé. Hi ha algun problema que tingui sempre el mateix esquema? Cap ni un. És creativa? Podríem dir que no, si entenem la creativitat com un conjunt de recursos per fer una pregària cada cop diferent, variada i dinàmica. Però podem dir que sí és creativa, perquè aconsegueix transmetre certs elements essencials de la pregària, d’alguns dels quals faré esment a continuació.
Quedi clar que m’estic referint a aquells moments habituals de pregària que es realitzen amb grups de joves de forma periòdica i sistemàtica. En els moments “extraordinaris” (una festivitat, una celebració especial) sí que caldrà utilitzar elements nous i diferents, sense que se n’abusi, i procurant que facilitin el clima de pregària, que és el que interessa. Recordem que no per fer més “coses” és més pregària.
En tot cas, crec que cal creativitat per treballar el món de la interioritat i per ajudar a arribar al silenci interior. Joves i adolescents hi connecten. I aquí sí cal ser creatius. No perquè estigui de moda, que ho està, sinó perquè és clau fonamental per propiciar l’experiència d’allò que en teoria sabem: que som temple de l’Esperit, que estem habitats per Ell, que el nostre cos, la nostra persona, és presència de la Presència. Cal que als nostres joves els ho diem, això, i ben clar.
Per tant, no s’ha de tenir por als moments de silenci en les pregàries de grup, un silenci adequadament motivat, si cal. I no només per reflexionar sobre una lectura, que també, sinó per “gaudir” de la Presència que ens habita, que ens parla i que ens transforma, si ens deixem. Si una persona arriba a comprendre això, i a fer-ne experiència, és més fàcil que trobi motius per fer pregària (i que en tingui necessitat!).
Per tant, cal també creativitat per motivar la necessitat de la pregària personal. Per quines raons? Doncs perquè potser la pregària en grup no és suficient per “mantenir la flama de la fe”, o perquè cal escoltar amb més freqüència la VEU que ens parla personalment, o perquè cal anar prenent consciència del propi procés interior. Despertar aquesta necessitat també demana dosis de creativitat.
I cal creativitat per oferir espais de pregària, en dos sentits. En un sentit literal: facilitar espais accessibles i ob
erts per poder entrar-hi a pregar (una capella, una església), amb elements que hi puguin ajudar (una música de fons, alguna pauta escrita). I, òbviament, en el sentit “escoles de pregària”, però no per fer discursos de com pregar i de com és de bonica i d’important la pregària, sinó per ajudar a fer-ne experiència. Aquests han de ser moments i espais que motivin a aventurar-se en processos de pregària personal, que ajudin a cadascú a trobar el seu mètode per tal d’anar fent procés.
erts per poder entrar-hi a pregar (una capella, una església), amb elements que hi puguin ajudar (una música de fons, alguna pauta escrita). I, òbviament, en el sentit “escoles de pregària”, però no per fer discursos de com pregar i de com és de bonica i d’important la pregària, sinó per ajudar a fer-ne experiència. Aquests han de ser moments i espais que motivin a aventurar-se en processos de pregària personal, que ajudin a cadascú a trobar el seu mètode per tal d’anar fent procés.
I aquí torno a repetir la idea de l’inici: no enganyem els joves. Perquè els hem de deixar ben clar que els moments de pregària no sempre són bonics, gratificants i relaxants. També hi ha moments de “desert”, de “no sentir res”, de lluita interior, de descobrir i d’afrontar les ombres personals. I perquè, en el fons, l’essencial de la pregària és –ho sabem i ens encanta com ho diu Santa Teresa– “estar a soles amb QUI sabem que ens estima”. Clar que, això, d’entrada, no sembla que sigui atractiu. Per això són benvinguts tots els esforços creatius que fem per ajudar els joves a anar acostant-se a aquesta experiència central. Sense que els despistem amb formes i elements no tan essencials.
No només creativitat…
Sobretot es necessiten acompanyants. Cal que les persones adultes que estem amb joves siguem per a ells referents de pregària, que parlem des de la nostra experiència personal i que la sapiguem transmetre. No es tracta només de preparar i d’animar pregàries, es tracta de ser persones de pregària. Si ho som de debò, podrem anar una mica per davant dels joves pel que fa a experiència personal; però, des de la senzillesa i la humilitat, ens posarem al seu costat, com a companys de camí, il·luminant (no enlluernant!). I segur que amb la suficient sensibilitat per ajudar-los a endinsar-se en el Misteri de la unió amb Déu i de deixar-se portar per l’Esperit. I junts fruirem de la pau, l’alegria i l’amor que se’n deriva.
És, sens dubte, un camí apassionant, que no saps on et pot portar, que transforma i que dóna sentit a la vida. Si nosaltres el recorrem amb constància i coherència farem que molts joves també hi entrin. Sense enganyar-los…
