ESP CAT/VAL
dijous, 19 de setembre de 2019
El guardià del meu germà
El guardià del meu germà
- Per: Juan Carlos Macías Díaz, sdb
10/05/2019 - 128 Visites


 Intento circumscriure aquesta reflexió al context de la Vida Consagrada i en concret, a l'experiència fraterna en la institució religiosa.

 
En diferents anàlisis sobre la Vida Consagrada es fa referència al creixement de l'individualisme com un dels principals factors causals de la desafecció i la manca de sentit de pertinença dels membres de les institucions a les seves províncies religioses i congregacions. No ho poso en dubte.
 
No obstant i això, sí que m'atreveixo a indicar que aquesta lectura de la realitat és parcial, ja que sembla assenyalar que l'esmentat individualisme és fruit exclusivament d'un desig egoista o un autoreferencialitat en la recerca de la tan maltractada realització personal. Ras i curt: tot sembla que sigui fruit del deficient discerniment vocacional o de la debilitat personal i vocacional.
 
Crec ben sincerament que en moltes ocasions s´anomena individualisme allò que en veritat és solitud. Una solitud no desitjada sinó més aviat i més sovint com  una solitud que sobrevé poc a poc quan intentes sobreposar-te dels cops o de la duresa de la vida comunitària, pastoral o espiritual.
 
Llavors busques i no trobes, crides i no et senten, plores i ningú no et consola perquè no hi ha ningú fins que et convences tu mateix que estàs sol i el que és pitjor que no li importes a ningú dels teus.
 
Em consta que aquesta experiència no és aïllada, "individual", ni exclusiva d'una generació tot i que ara som més fàcils de mostrar les nostres debilitats i compartir-les.
 
Davant aquesta experiència, ja fa temps que vaig prendre una opció. Me la va inspirar el record d'una escena d'una pel·lícula el títol de la qual he oblidat i que el tema era més o menys així:
 
Un soldat retornava d'una batalla sagnant i atroç de la qual va ser un dels pocs supervivents i d´altres als qui va ajudar a sortir-ne. Li van preguntar què pensava en la batalla, quin era el pensament que el motivava a lluitar i sobreviure. El soldat va afirmar que no pensava ni en el seu país, ni en la bandera, ni en les ordres rebudes, ni tan sols en si mateix. El seu únic pensament era preocupar-se i ocupar-se en mantenir amb vida al company que tenia al seu costat. Per ell lluitava amb el convenciment que aquest fes el mateix. Gran lliçó!
 
Així doncs, no ens sentim afectuosament units a la nostra congregació i província religiosa ni pel territori, ni per les sigles, ni pel superior. Ens unim a germans que tot junts formem la fraternitat, la comunitat. Germans pels quals preocupar-nos i ocupar-nos perquè siguin feliços en la vocació rebuda, amb la confiança que ells facin el mateix amb nosaltres.
 
Per això, la pregunta bíblica de Caín: "Què potser sóc el guardià del meu germà?" (Gn 4, 9), té una resposta contundent i clara: "Sóc el guardià del meu germà". Aquesta és la fórmula contra la soledat i la desafecció institucional a la Vida Religiosa. Resposta que hem de donar cada dia, cada un de nosaltres i com a comunitat i institució.
 
Per a concloure, aclareixo que confio plenament en que Déu no ens deixa. Aquesta reflexió no és sobre el seu quefer diví sinó sobre el nostre no-fer humà.
Adjunts
Escribe un comentario
Últimes Notícies

Coordinats pel delegat Francisco José Pérez l'equip inspectorial de Pastoral Juvenil es va reunir a ...
Hi han participat 36 delegats de 33 Inspectories: 5 d'Àfrica-Madagascar, 5 de Europa Central i del N ...
Des del mes de setembre fins a finals de novembre amb un pont més visible entre totes dues delegacio ...
Tenia 92 anys d'edat i havia complit, l'agost passat, els 65 de salesià.
 
Notícies Opinió

ver más
 

Dosatic S.L. © 2019
Site desenvolupat per DYNAMO 3.5

Política de Privacitat