Lc 9,11b-17
Un dia Jesús parlava del regne de Déu a la gent i curava els qui en tenien necessitat. Veient que començava a fer-se tard, els dotze anaren a dir-li: «Acomiadeu la gent. Que vagin a passar la nit als pobles o a les masies del voltant, i puguin trobar-hi queviures; aquí és un lloc despoblat.» Jesús els digué: «Doneu-los menjar vosaltres mateixos.» Ells respongueren: «Només tenim cinc pans i dos peixos. ¿Hem d’anar nosaltres mateixos a comprar menjar per tota aquesta gentada?» Tots plegats eren uns cinc mil homes. Ell digué als deixebles: «Feu-los seure en grups de cinquanta.» Els deixebles ho feren i tothom s’assegué. Jesús prengué els cinc pans i els dos peixos, alçà els ulls al cel, els beneí, els partí i els donava als deixebles perquè els servissin a la gent. Tothom en menjà tant com volgué i recolliren dotze coves de les sobres.
En aquesta lectura Jesús mostra la seva compassió i comprensió cap al poble que el seguia. Guarir malalts i donar de menjar als altres són dos gestos significatius que ens ensenyen com Jesús després del seu discurs o de la seva estada amb ells no els deixava de costat perquè busquessin alguna cosa de menjar.
Per suposat, aquesta responsabilitat de trobar aliment per tothom se l’encomana als deixebles amb la frase “Doneu-los menjar vosaltres mateixos”. I els deixebles, que no es veuen amb cor, que de vegades se senten limitats, li responen amb tristesa que no tenen suficient per tothom.
El que ells nos saben és que oferint i donant als altres estan multiplicant tot allò que ells tenien per oferir.
– Estic disposat a donar tot allò que tinc i posar-ho al servei dels altres?
– La meva relació amb el Pare és propera? Com alimento aquesta relació?
– Assumeixo la tasca que Déu m’ha donat d’ajudar als altres a trobar el seu aliment?
El pa és per a tots. Com és el teu cel. Com és el teu sol, Jesús.
Pa per als nens que ploren de fam; pa per a les mares que no en tenen per donar; pa per als vellets que ja no tenen forces; pa per a qui treballa, sempre pa.
Tu t’has fet Pa de vida, Jesús. La teva vida s’ha fet pa a compartir. La teva vida, pa fresc i saborós, la teva vida el pa de cada dia a la taula de l’altar.
Jesús, quan algú tingui gana, que jo comparteixi el meu pa.
Jesús, quan algú té set, que jo li doni el meu got.
Jesús, quan algú estigui amb fred, que jo li comparteixi la meva roba.
Jesús, quan algú estigui malalt, que li toqui la meva amistat.
Jesús, quan algú estigui cansat, que jo l’ajudi a caminar.
Jesús, jo vull ser pa per a tots, pa que el teu Pare cada dia, a la seva taula ens dóna.
La pastanaga
En un bosc molt llunyà, on els homes encara no havien arribat mai, hi vivien els animals com a veritables amics. Un bon dia, quan el conill tornava al seu cau va trobar una bella i acolorida pastanaga que gairebé tapava l’entrada. Però aquell dia el conill havia menjat molt; l’herba del camp era abundant i s’havia atipat bé.
– Què puc fer? – Es va preguntar – Menjar-me-la? Si no tinc gana … Ah! Tinc una bona idea! Sé que la meva amiga, àguila, acaba de tenir uns quants fills i no pot sortir massa del niu. Aniré i li donaré la pastanaga. Estarà molt feliç.
I així ho va fer. Aquell vespre l’àliga va trobar la pastanaga al seu niu. Però l’àguila, aquella tarda havia pogut trobar força menjar, el bosc era ple de fruits meravellosos, fàcils de collir. l’àguila es preguntava:
– Què puc fer? Menjar-me-la? Si no tinc gana … Ah! Tinc una magnífica idea. Sé que el meu amic, el senglar, està malalt i no pot sortir del cau. Aniré i li donaré la pastanaga.
I així ho va fer. Però també el senglar havia tingut salut aquella tarda i havia pogut sortir a buscar menjar.
– Què puc fer? – Es va preguntar – ¿menjar-me-la? Si no tinc gana .. Ah! Tinc una bona idea! Sé que el meu amic el conill sovint té problemes per trobar menjar. És petit i quan surt a menjar ja no queda gaire herba. Aniré al seu niu i li deixaré aquesta preciosa pastanaga.
¡Imagineu la sorpresa del conill! De seguida va comprendre que al bosc s’havia produït una sorprenent xarxa de veritable amistat. El conill va plantar aquell fruit de la terra i encara tot el bosc recorda aquell fet i agafa pastanagues d’un arbust que creix i mai s’asseca
Conte tradicional xinès
