VIURE A FONS | CICLE B – IV DIUMENGE DE DURANT L’ANY

22 enero 2024

MC 1,21-28

A Cafar-Naüm Jesús anà en dissabte a la sinagoga i ensenyava. La gent s’estranyava de la seva manera d’ensenyar, perquè no ho feia com els mestres de la llei, sinó amb autoritat. En aquella sinagoga hi havia un home posseït d’un esperit maligne que es posà a cridar: «Per què et fiques amb nosaltres, Jesús de Natzaret? Has vingut a destruir-nos? Ja sé prou qui ets: ets el Sant de Déu.» Però Jesús el reprengué i li digué: «Calla i surt d’aquest home.» Llavors l’esperit maligne sacsejà violentament el posseït, llançà un gran xiscle i en va sortir. Tots quedaren intrigats i es preguntaven entre ells: Què vol dir això? Ensenya amb autoritat una doctrina nova, fins i tot mana els esperits malignes, i l’obeeixen.» I aviat la seva anomenada s’estengué per tota la regió de Galilea.

La força de la doctrina nova:

Què és el que fa que el missatge de Jesús sigui nou per mi… i em faci viure’l com l’única autoritat?

Salm 94,12-22

“Feliç l’home que tu eduques, Senyor,
que instrueixes amb la llei que has donat;
el guardes en pau els dies de desgràcia,
mentre a l’injust ja li caven la fossa!

El Senyor no abandona el seu poble,
no es desentén de la seva heretat:
tornaran a ser justes les sentències,
els homes rectes les aprovaran.

Qui s’alça a defensar-me contra els injustos?
Qui es posa a favor meu contra els amics de males arts?
Si no m’hagués defensat el Senyor,
ja em veia en el silenci del sepulcre.

Quan m’adono que estic a punt de caure,
el teu amor em sosté, Senyor;
i quan creix el neguit dintre meu,
el teu consol és la meva delícia.

¿T’avindries amb un tribunal corromput,
que sentencia contra la llei,
un tribunal que es conjura contra la vida del just
i condemna a mort l’innocent?
El Senyor ha estat el meu castell;
el meu Déu, la meva roca de refugi.

El Señor no abandonará a su pueblo,
no dejará solos a los suyos.
La justicia volverá a ser justa,
y todo hombre honrado la seguirá.

¿Quién se levantará a defenderme
de los malvados y malhechores?
Si el Señor no me hubiera ayudado,
yo estaría ya en el silencio de la muerte.

Cuando alguna vez dije: “Mis pies resbalan”,
tu amor, Señor, vino en mi ayuda.
En medio de las preocupaciones
que se agolpan en mi mente,
me das consuelo y alegría.

Tú no puedes ser amigo de jueces injustos,
que actúan mal y en contra de la ley;
que conspiran contra el inocente y honrado,
y lo condenan a muerte.
Pero el Señor es mi refugio;
mi Dios es la roca que me defiende.

«Com més m’analitzo, més descobreixo aquesta veritat psicològica: que cap home aixeca el dit petit per la menor obra sense que el mogui la convicció, més o menys fosca, que està treballant infinitesimalment (almenys de manera indirecte) per a l’edificació d’alguna cosa Definitivament: La teva mateixa obra, Déu meu. Això pot semblar estrany i desmesurat als qui obren sense analitzar-se fins al fons. I, no obstant això, es tracta d’una llei fonamental de la seva acció. Fa falta, ni més ni menys, que l’atracció del que se’n diu l’Absolut, i fa falta, ni més ni menys, que Tu mateix per engegar la fràgil llibertat que ens has donat.»

“El medio divino”, de Pierre Teilhard de Chardin