En aquell temps Jesús digué als seus deixebles: «Quan el Fill de l’home vindrà amb el seu poder, acompanyat de tots els àngels, s’asseurà al seu tron gloriós i es reuniran davant d’ell tots els pobles. Llavors els separarà entre ells com un pastor separa les ovelles i les cabres, i posarà les ovelles a la dreta, i les cabres a l’esquerra.
»Després el Rei dirà als de la seva dreta: “Veniu, beneïts del meu Pare: preneu possessió del Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. Vosaltres, quan jo tenia fam, em donàreu menjar; quan tenia set, em donàreu beure; quan era foraster, em vau acollir; quan em veiéreu despullat, em vau vestir; quan estava malalt, em vau visitar; quan era a la presó, vinguéreu a veure’m.”
»Els justos li respondran: “Senyor, quan us vam veure afamat i us vam donar menjar, o que passàveu set, i us vam donar beure? Quan us vam veure foraster i us vam acollir, o despullat, i us vam vestir? Quan us vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure-us?”
»El Rei els respondrà: “Us ho dic amb tota veritat: Tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus, per petit que fos, m’ho fèieu a mi.”
»Després dirà als de la seva esquerra: “Lluny de mi, maleïts: aneu-vos-en al foc etern preparat per al diable i els seus àngels. Vosaltres, quan jo tenia fam, no em donàreu menjar; quan tenia set, no em donàreu beure; quan era foraster, no em vau acollir; quan em veiéreu despullat, no em vau vestir; quan estava malalt o a la presó, no em vau visitar.”
»Ells li respondran: “Senyor, quan us vam veure afamat o que passàveu set, foraster, despullat, malalt o a la presó, i no vam fer res per vós?”
»Ell els contestarà: “Us ho dic amb tota veritat: Tot allò que deixàveu de fer a cadascun d’aquests, per petit que fos, m’ho negàveu a mi.”
»I aniran als suplicis eterns, mentre que els justos entraran a la vida eterna.»
L’ensenyament de Jesús ha estat, fonamentalment, l’amor (a Déu i als homes) i la seva pregunta decisiva serà també l’amor. Al final de l’any litúrgic (i després, al final de la nostra vida) la pregunta que ja convé que ens avancem a nosaltres mateixos és aquesta: ¿He progressat en l’amor, en la justícia, en la fraternitat?
¿He donat de menjar, visitat, ajudat … a Crist en la persona dels germans?
Aquesta és la clau del seu Regne i de la nostra pertinença a ell.
Senyor, quan tingui gana, dóna’m algú que necessiti menjar;
quan tingui set, dóna’m algú que precisi aigua;
quan senti fred, dóna’m algú que necessiti calor;
quan sofreixi, dóna’m algú que necessita consol;
quan la meva creu sembli pesada, deixa’m compartir la creu de l’altre;
quan em vegi pobre, posa al meu costat algun necessitat;
quan no tingui temps, dóna’m algú que precisi dels meus minuts;
quan sofreixi humiliació, dóna’m ocasió per elogiar algú;
quan estigui desanimat, dóna’m algú per donar-li nous ànims;
quan vulgui que els altres em comprenguin, dóna’m algú que necessiti de la meva comprensió;
quan senti necessitat que cuidin de mi, dóna’m algú a qui pugui atendre;
quan només pensi en mi mateix, torna la meva atenció cap a una altra persona.
Fes-nos dignes, Senyor, de servir els nostres germans que pertot el món viuen i moren pobres i afamats.
Dóna’ls, a través de les nostres mans, no només el pa de cada dia, també el nostre amor misericordiós, imatge del teu. Mare Teresa de Calcuta
Pidolant de porta en porta, anava caminant pel camí que duia a la ciutat, quan a la llunyania va aparèixer la teva carrossa d’or, com un somni prodigiós, i vaig preguntar-me qui devia ser aquell rei de reis. Va créixer la meva esperança i vaig pensar: s’han acabat els dies dolents, i em vaig disposar a esperar que ploguessin les almoines espontànies i que la pols aparegués sembrada de riqueses. La carrossa va aturar-se al meu costat. Vas fixar la mirada en mi i vas baixar amb un somriure. Em vaig adonar que havia arribat per fi l’hora de la meva sort. De sobte, tu vas allargar la mà dreta i em vas preguntar: Què tens per donar-me?
Ah, quina raresa reial allargar la mà al captaire per demanar-li almoina! Jo romania confós i perplex. A la fi, vaig treure de la meva alforja el gra de blat menys petit i te’l vaig donar.
Però quina va ser la meva sorpresa quan, al capvespre, en buidar el meu sac a terra, vaig trobar un petit gra d’or entre el miserable munt. Em vaig posar a plorar amargament i vaig pensar: Per què no he tingut prou coratge per donar-me jo mateix.
Rabindranath Tagore
