Mc 7, 31-37
En aquell temps, Jesús tornà del territori de Tir pel camí de Sidó, i se n’anà cap al llac de Galilea, passant pel territori de la Decàpolis. Li portaren un sord, que a penes sabia parlar, i li demanaren que li imposés les mans. Jesús se l’endugué tot sol, lluny de la gent, li posà els dits a les orelles, escopí i li tocà la llengua, aixecà els ulls al cel, sospirà i digué: «Efatà», que vol dir, «obre’t». A l’instant se li obriren les orelles, la llengua se li deslligà i parlava perfectament. Jesús els prohibí que ho diguessin a ningú, però com més els ho prohibia, més ho explicaven a tothom, i no se’n sabien avenir. Deien: «Tot ho ha fet bé: fa que els sords hi sentin i que els muts parlin.»
Si ens deixem guiar per Jesús podrem tenir obertes les orelles per escoltar i els llavis per parlar.
Per escoltar tant a Déu com als altres, sense fer-se el sord ni a la Paraula ni a la comunicació amb el proïsme.
Per parlar tant a Déu com als altres, sense callar en el testimoni de la nostra fe.
Deixem parlar i sabem escoltar?
Tenim les oïdes atentes per escoltar la Paraula i posar-la en pràctica?
Salm 145
T’exalçaré, Déu meu i rei meu,
beneiré el teu nom per sempre.
Et beneiré dia rere dia,
lloaré el teu nom per sempre més.
El Senyor és gran i digne de tota lloança.
La seva grandesa no té límits.
Que a cada generació et lloïn pel que has fet,
que anunciïn les teves proeses.
Que expliquin la teva gloriosa majestat
i jo celebraré els teus prodigis.
Que parlin del teu poder temible
i jo contaré les grandeses del Senyor.
Que recordin que és immensa la teva bondat
i aclamin els teus favors.
El Senyor és compassiu i benigne,
lent per al càstig, gran en l’amor.
El Senyor és bo per a tothom,
estima entranyablement tot el que ell ha creat.
Que t’enalteixin les teves criatures,
que et beneeixin, Senyor, els teus fidels;
que proclamin la glòria del teu regne
i parlin de la teva potència;
que facin conèixer a tothom les teves gestes,
la majestat gloriosa del teu regne.
El teu regne s’estén a tots els segles,
el teu imperi, a totes les generacions.
Totes les paraules del Senyor són fidels,
les seves obres són obres d’amor.
El Senyor sosté els qui estan a punt de caure;
els qui han ensopegat, ell els redreça.
Tothom posa els ulls en tu, mirant esperançat,
i al seu temps els dónes l’aliment.
Tan bon punt obres la mà
sacies de bon grat tots els vivents.
Són camins de bondat, els del Senyor,
les seves obres són obres d’amor.
El Senyor és a prop dels qui l’invoquen,
dels qui l’invoquen amb sinceritat.
Satisfà el desig dels seus fidels,
escolta el seu crit d’auxili i els salva.
El Senyor guarda els qui l’estimen,
però farà desaparèixer els injustos.
Que els meus llavis lloïn el Senyor,
que tothom beneeixi el seu sant nom
per sempre més!
En su trayecto a la universidad, todos los días, pasaba junto a una amiga francesa, por una calle muy frecuentada.El poeta alemany Rilke va viure un temps a París. En el seu trajecte a la universitat, cada dia passava amb una amiga francesa, per un carrer molt transitat.
En una esquina de esta calle estaba siempre una mujer que pedía limosna a los transeúntes.En un cantó d’aquest carrer hi havia sempre una dona que demanava almoina als vianants. La mujer se sentaba siempre en el mismo lugar, inmóvil como una estatua, con la mano extendida y los ojos fijos en el suelo. La dona s’asseia sempre al mateix lloc, immòbil com una estàtua, amb la mà estesa i els ulls fixos a terra. Rilke nunca le daba nada… Rilke mai no li donava res… mientras que su compañera solía darle alguna moneda. mentre que la seva companya solia donar-li alguna moneda.
Un día, la joven francesa, asombrada, le preguntó al poeta:
Un dia, la noia francesa, sorpresa, li va preguntar al poeta:
– ¿Por qué nunca le das nada a esta pobrecilla?
– Per què mai no li dónes res a aquesta pobra?-Le tendríamos que regalar algo a su corazón, no solo a sus manos -respondió el poeta.
– Li hauríem de regalar alguna cosa per al seu cor, no només a les seves mans -va respondre el poeta.
Al día siguiente, Rilke llegó con una espléndida rosa, la puso en la mano de la mujer y se disponía a continuar el camino. L’endemà, Rilke va arribar amb una esplèndida rosa, la va posar a la mà de la dona i es disposava a continuar el camí.
Entonces sucedió algo inesperado… Llavors va succeir quelcom inesperat… la mujer alzó su vista, miró al poeta, se levantó como pudo del suelo, tomó su mano y la besó… la dona va alçar la seva vista, va mirar al poeta, es va aixecar com va poder del terra, va prendre la seva mà i la besà… luego se fue, estrechando la rosa contra su cuerpo. després va marxar, estrenyent la rosa contra el seu cos.
Durante una semana nadie la volvió a ver. Durant una setmana ningú la va tornar a veure. Pero ocho días después, la anciana apareció de nuevo sentada en la misma esquina, silenciosa e inmóvil como siempre. Però vuit dies després, l’anciana va aparèixer de nou asseguda a la mateixa cantonada, silenciosa i immòbil com sempre.
– «¿De qué habrá vivido todos estos días que no recibió nada?»-preguntó la joven francesa. – «De què haurà viscut tots aquests dies que no va rebre res?» -va preguntar la jove francesa.- «De la rosa» -respondió el poeta. – «De la rosa» -va respondre el poeta.
