VIURE A FONS | CICLE A – XXIII DIUMENGE DE DURANT L’ANY

4 septiembre 2023

Mt 18,15-20

En aquell temps, Jesús digué als deixebles: «Si el teu germà peca, ves a trobar-lo i parleu-ne vosaltres dos sols. Si te’n fa cas, t’hauràs guanyat el germà. Si no te’n fa cas, crida’n un altre o dos més, perquè la causa sigui judicada per la paraula de dos o tres testimonis. Si tampoc no feia cas d’ells, parla’n a la comunitat reunida. Si ni tan sols de la comunitat no volia fer cas, considera’l com si fos un pagà o un publicà. Us ho dic amb tota veritat: Tot allò que lligareu a la terra, quedarà lligat al cel, i tot allò que deslligareu a la terra, quedarà deslligat al cel. Us asseguro també que si dos de vosaltres aquí a la terra s’avenen a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà, perquè on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo soc enmig d’ells.»

La paraula avui ens parla d’aquell pecat que allunya al germà de la comunitat i de la praxi que ha de tenir la comunitat eclesial amb aquells que, en el seu si, no caminen en comunió amb ella, pequen públicament i es neguen a escoltar la correcció dels germans en la fe.

Les paraules d’aquest evangeli pretenen orientar, per tant, el nostre comportament amb aquells que, dient-se «germans» (dues vegades apareix aquesta expressió en el v. 15), viuen voluntàriament allunyats de la comunitat i de Crist.

En aquest cas, la pràctica de l’Església no ha de ser la de jutjar, ni la de condemnar. Les paraules de Jesús, a Mt 7,7, orienten l’actitud i el comportament dels creients cap a la compassió i la comprensió: «No jutgeu, perquè no sigueu jutjats».

Per això, l’Església (tant l’Església jeràrquica com les petites comunitats eclesials) no està cridada a ser jutge de ningú, doncs un només és el Legislador i Jutge (cf. Sant 4,12), sinó a ser il·luminació de la vida per als seus membres i per a les persones que vulguin acostar-se a Déu.

No perdis l’amor ni la fidelitat:

lliga-te-les al coll,

grava-te-les al cor,

i aconseguiràs favor i estima

tant de Déu com dels homes.

                      (Pr 3, 3-4)

EL TIGRE I EL LLOP

Vegem ara un conte hindú que ens mostra com la vida ens ofereix sovint valuoses lliçons gratuïtes, encara que freqüentment les interpretem  erròniament com en el cas del protagonista de la història.

Un savi va dir un dia al seu deixeble que anés a una clariana d’un bosc, i que contemplés l’escena que allà acorreria per després obrar en conseqüència amb l’ensenyament rebut

El deixeble així ho va fer, i quan va arribar al clar va veure a un llop estirat amb les potes trencades que, malgrat la seva incapacitat, mostrava un aspecte saludable. Al cap d’una estona va contemplar la solució a l’enigma: un gran tigre portava entre les seves urpes una peça de caça que va devorar en part per després deixar una bona porció de carn sobrant davant del llop esguerrat perquè aquest mengés.

El deixeble va quedar meravellat de com la Divina Providència actuava perquè aquell animal inútil s’alimentés. D’aquesta manera, va decidir dedicar-se a la contemplació, i va pensar que si la Divina Providència proveïa així a una bèstia, també l’ajudaria a ell.

Mesos més tard, el savi va anar a visitar al deixeble, i el va trobar en estat d’inanició.

-Tonto -li va dir-, has pres exemple del llop i resulta que jo et vaig enviar que aprenguessis del tigre, que no només  troba aliment per a ell sinó també per a un necessitat.