VIURE A FONS | CICLE A – SANTISSIMA TRINITAT

29 mayo 2023

Jn 3,16-18

Tanto amó Dios al mundo, que entregó a su Unigénito, para que todo el que cree en él no perezca, sino que tenga vida eterna. Porque Dios no envió a su Hijo al mundo para juzgar al mundo, sino para que el mundo se salve por él. El que cree en él no será juzgado; el que no cree ya está juzgado, porque no ha creído en el nombre del Unigénito de Dios.

A l’evangeli d’avui Jesús està parlant amb un mestre jueu, anomenat Nicodem. No conversen sobre els problemes conflictius de la Llei jueva. Jesús centra l’atenció en temes dels quals amb prou feines es parla a Israel: com «renéixer» a una vida nova, quin camí seguir per «tenir vida eterna»…

De sobte Jesús pronuncia unes paraules que transcendeixen qualsevol conversa humana, i resumeixen de manera grandiosa tot el misteri que es tanca en ell: “Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d’ell”

Les paraules de Jesús destaquen l’immens i universal de l’amor de Déu. No podia ser d’una altra manera. Déu ha estimat al «món», no només a Israel, a l’Església, als cristians… Ha enviat al seu Fill, no per «condemnar», sinó per «salvar», no per destruir, sinó per donar vida eterna. Ho sàpiga o no, el món existeix, evoluciona i progressa sota la mirada amorosa de Déu.

“El món” del qual parla Jesús es refereix a la humanitat que necessita ser salvada. La paraula “món”, sobretot en els capítols 13-17 de Joan, assenyala una oposició compacta i radical contra Jesús. En aquest sentit, ni Jesús és del món ni els deixebles en són. Però Déu estima el món i li envia el seu Fill, i també els creients seran enviats al món. Que Déu doni “el seu Fill únic”  per “amor al món”, vol dir que s’ofereix ell mateix, que dóna la seva pròpia vida. El designi de Déu és, exclusivament, la salvació i la vida; aquest designi salvador de Déu, a més, és universal, és per a tothom. Ningú no queda exclòs del seu amor.

L’expressió “condemnar”: la paraula grega així traduïda significa tant “condemnar” com “judicar”. Aquí serveix per ressaltar més la missió del Fill de Déu, que ha vingut a “salvar”, ja que aquest mot significa tot el contrari.

El “judici” (o “condemna”) significa que la presència de Jesucrist com a llum del món fa que hàgim de decidir si acollim o rebutgem la seva salvació, el seu amor, la seva persona, el seu estil i el Regne que anuncia. És aquest el judici: no que ell faci de jutge sinó que ens provoca perquè nosaltres mateixos decidim. Alguna cosa d’això té el “jutjar” de la Revisió de Vida, on no judiquem ningú sinó que és l’espai en el qual som urgits per la “llum” de Jesucrist a decidir, a concretar, a actuar.

“Creure” és un mot que surt moltes vegades en Joan. Té un sentit ben precís: acollir Jesús, la seva paraula, el seu estil de vida. Solament després de la glorificació de Jesús es pot parlar de creença. Joan ho remarca de diverses formes i ho ensenya mitjançant la promesa de l’Esperit: tan sols després de la vinguda de l’Esperit serà possible de creure en Jesús, perquè només aleshores es podrà conèixer el seu misteri. “Creure” i conèixer van units.

Si “creure” vol dir acollir Jesús, la seva paraula i el seu estil de vida. Com porto la meva fe, com la cuido i l’alimento?

I el meu enviament al món, mostrar la llum que és Crist a d’altres. Com ho visc?  Com em deixo tocar per Jesús?

Quines persones he trobat en el meu camí que es mostren transparents, que s’acosten a Jesús i es deixen “il·luminar” per Ell?

A l’evangeli d’avui Jesús està parlant amb un mestre jueu, anomenat Nicodem. No conversen sobre els problemes conflictius de la Llei jueva. Jesús centra l’atenció en temes dels quals amb prou feines es parla a Israel: com «renéixer» a una vida nova, quin camí seguir per «tenir vida eterna»…

De sobte Jesús pronuncia unes paraules que transcendeixen qualsevol conversa humana, i resumeixen de manera grandiosa tot el misteri que es tanca en ell: “Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d’ell”

Les paraules de Jesús destaquen l’immens i universal de l’amor de Déu. No podia ser d’una altra manera. Déu ha estimat al «món», no només a Israel, a l’Església, als cristians… Ha enviat al seu Fill, no per «condemnar», sinó per «salvar», no per destruir, sinó per donar vida eterna. Ho sàpiga o no, el món existeix, evoluciona i progressa sota la mirada amorosa de Déu.

“El món” del qual parla Jesús es refereix a la humanitat que necessita ser salvada. La paraula “món”, sobretot en els capítols 13-17 de Joan, assenyala una oposició compacta i radical contra Jesús. En aquest sentit, ni Jesús és del món ni els deixebles en són. Però Déu estima el món i li envia el seu Fill, i també els creients seran enviats al món. Que Déu doni “el seu Fill únic”  per “amor al món”, vol dir que s’ofereix ell mateix, que dóna la seva pròpia vida. El designi de Déu és, exclusivament, la salvació i la vida; aquest designi salvador de Déu, a més, és universal, és per a tothom. Ningú no queda exclòs del seu amor.

L’expressió “condemnar”: la paraula grega així traduïda significa tant “condemnar” com “judicar”. Aquí serveix per ressaltar més la missió del Fill de Déu, que ha vingut a “salvar”, ja que aquest mot significa tot el contrari.

El “judici” (o “condemna”) significa que la presència de Jesucrist com a llum del món fa que hàgim de decidir si acollim o rebutgem la seva salvació, el seu amor, la seva persona, el seu estil i el Regne que anuncia. És aquest el judici: no que ell faci de jutge sinó que ens provoca perquè nosaltres mateixos decidim. Alguna cosa d’això té el “jutjar” de la Revisió de Vida, on no judiquem ningú sinó que és l’espai en el qual som urgits per la “llum” de Jesucrist a decidir, a concretar, a actuar.

“Creure” és un mot que surt moltes vegades en Joan. Té un sentit ben precís: acollir Jesús, la seva paraula, el seu estil de vida. Solament després de la glorificació de Jesús es pot parlar de creença. Joan ho remarca de diverses formes i ho ensenya mitjançant la promesa de l’Esperit: tan sols després de la vinguda de l’Esperit serà possible de creure en Jesús, perquè només aleshores es podrà conèixer el seu misteri. “Creure” i conèixer van units.

Si “creure” vol dir acollir Jesús, la seva paraula i el seu estil de vida. Com porto la meva fe, com la cuido i l’alimento?

I el meu enviament al món, mostrar la llum que és Crist a d’altres. Com ho visc?  Com em deixo tocar per Jesús?

Quines persones he trobat en el meu camí que es mostren transparents, que s’acosten a Jesús i es deixen “il·luminar” per Ell?

Del somni de Daniel (4,24)

“Ara, doncs, oh rei, escolta de bon grat el meu consell: salva’t dels teus pecats i de les teves culpes fent bones obres i practicant la misericòrdia envers els pobres, si vols que duri la teva felicitat”.

Set de Déu: in crescendo

Després d’un dia particularment fatigós, vaig anar-me’n a dormir molt tard. La meva dona ja s’havia adormit, i jo estava a punt d’abatir-me, quan el telèfon sonà. Una veu irritada digué: “Escolta, negrot, hem pres mesures respecte a tu. Abans de la setmana que ve maleiràs el dia que vas venir a Montgomery”. Vaig penjar, però ja no vaig poder dormir. Semblava com si tots els temors m’haguessin caigut al damunt tot d’una. Havia arribat el punt de saturació.

 

Vaig saltar del llit i vaig començar a caminar per la cambra. Finalment vaig entrar a la cuina a escalfar un pot de cafè. Estava disposat a abandonar-ho tot. Vaig provar de pensar en una manera d’esfumar-me de tot aquells parament sense semblar un covard. En aquell estat d’abatiment, quan el meu coratge gairebé havia mort, vaig determinar el presentar el meu problema a Déu. Amb el cap entre mans, vaig inclinar-me sobre la taula de la cuina tot pregant amb veu alta. Les paraules que deia a Déu aquella nit són encara vives en la meva memòria. “Sóc aquí prenent posició per allò que crec que és la justícia. Però ara tinc por. La gent em tria perquè sigui llur capità i, si em presento al davant d’ells mancat de força i coratge, també ells s’aclofaran. Estic al límit de les meves forces. No em queda res. He arribat al punt en què ja no puc fer-hi front jo tot sol”.

 

En aquells instant vaig experimentar la presència de la divinitat com mai abans d’aleshores no l’havia experimentada. Semblava com si pogués sentir la seguretat encalmadora d’una veu interior que em deia: “Pren posició per la justícia, pren posició per la veritat. Déu està al teu costat sempre”. Gairebé a l’acte vaig sentir que els temors m’abandonaven. Desaparegué la meva incertesa. La situació exterior continuava essent la mateixa, però Déu m’havia donat la calma interior

                                                                                                               (Martin Luther King)